Diuen que tots els camins porten a Roma. Potser és cert, no ho sé. Però el que sí que puc assegurar és que, almenys en dies lectius, a les 8 del matí tots els camins de Premià de Mar condueixen al carrer Rafael de Casanovas. Sobre aquesta hora, una capil·laritat d’adolescents en peregrinació puntual engreixen les vies de la localitat a mesura que s’aproximen a l’Institut de Secundària. Sols o en petits grups, a peu, amb bicicleta o patinet, constitueixen una barreja d’acne i hormones tancada en cossos cada cop menys petits. Una serp humana que es nodreix amb un exèrcit de tímids, dolentots, progres, chonis, indepes, esportistes, rapers, porretes, friquis i d’altres incapaços encara de definir-se.

Jo vaig ser una gota més d’aigua en aquell riu, des dels dotze fins als divuit anys. Acovardit pels grans al principi i exigint respecte als petits en la darrera etapa. Un viatge iniciàtic,  on vaig riure al costat dels meus companys, plorar els primers desamors i, sobre tot, descobrir noves realitats. Per exemple, quant variava el paisatge urbà des dels blocs d’habitatges del meu modestíssim barri fins a l’opulència de les mansions de carrers com ara Batlles, o Capitans de Mar, molt properes a l’institut. Veient aquelles cases, tant diferents al meu piset, sovint em preguntava com devia ser la gent que hi vivia allà. També si aquelles persones tindrien fills, ja que mai no vaig saber de ningú que fos a la meva classe. Més d’una vegada vaig somniar imaginant els seus interiors, com seria la meva habitació si visqués en un lloc així, o què s’ha de sentir en saber que disposes de piscina pròpia. I vaig començar a entendre que no era just que unes persones visquessin en aquelles cases mentre d’altres, separades per un simple passeig, ho fèiem a habitatges tan minúsculs com el meu. No era un pensament aïllat, al menys entre els meus d’amics del barri, sinó un sentiment on barrejàvem ràbia, admiració i una certa dosi d’enveja. Un estat d’ànim que canalitzàvem venjant-nos d’aquells privilegiats picant els seus timbres diàriament, tant a l’anada com a la tornada de l’institut. Una acció que, segons el dia, les ganes o la gosadia de cadascú, es complementava amb altres com fer carotes o gestos obscens davant els videoporters. Era una forma de cridar, de molestar, de recordar que érem allà, que existíem, que no podrien viure aliens a la gent normal, a nosaltres.

Mai no responia ningú.

Aquell dia tornava sol. M’havia endarrerit per no coincidir amb en Joan, amb qui acabava de discutir. Tot i ser el meu millor amic, quasi arribarem a les mans. Alterat per la baralla, nerviós, vaig descarregar la meva ira oprimint amb fúria el timbre d’una d’aquelles cases, decidit a no parar fins a cremar el mecanisme. Portava més d’un minut quan, de sobte, la porta es va obrir accionada a distància.

Em vaig quedar petrificat. El xivarri habitual havia desaparegut, substituït per un silenci opressiu. Ni una veu, ni un so, només l’ull de la càmera que, sens dubte, retransmetia el meu rostre a algú allà dins.

Vaig treure el cap, visiblement nerviós. No vaig veure ningú. Només percebia l’olor d’herba fresca acabada de tallar. Sentia el cor desbocat i quasi bé podia assaborir  el gust de l’adrenalina al meu paladar. Podia haver fet moltes altres coses, com refugiar-me en la seguretat del meu barri, però el cert és que, abans d’adonar-me, els meus peus em van arrossegar fins a franquejar la porta.

Des de fa un temps visc a aquesta mateixa casa. La vaig comprar a molt bon preu en subhasta pública, ja que, segons sembla, els antics propietaris es van esfumar fa molts anys sense deixar rastre ni hereus que la reclamessin. El procés que va acabar declarant-la de titularitat pública va ser llarg. Durant aquesta dècada llarga vaig passar de ser l’estudiant rialler que fantasiejava al costat dels seus murs per convertir-me en el jove escriptor d’èxit que l’habita. Al capdavall, la meva imaginació, la mateixa que em feia somiar amb aquella mansió, és la que m’ha permès accedir-hi. Ara sóc jo qui cada dia pateix les agressions dels alumnes al meu intèrfon. M’agrada observar-los a través de la càmera,  em porta a un altre temps, encara que mai no contesto. Tampoc no els obriré la porta.

Sé, per experiència pròpia, el perill de deixar entrar a casa teva a un adolescent somiador, ambiciós i, sobre tot, sense escrúpols.

Tot i que avui, en veure a la pantalla el rostre del meu antic amic d’institut, he entès que no em quedarà més remei que donar-li pas. El Joan, somrient davant l’objectiu, prem el timbre amb una mà mentre amb l’altra em mostra la placa d’inspector dels Mossos d’Esquadra.