Diuen que tots els camins porten a Roma. Potser és cert, no ho sé. Però el que sí que puc assegurar és que, almenys en dies lectius, a les 8 del matí tots els camins de Premià de Mar condueixen al carrer Rafael de Casanovas. Sobre aquesta hora, una capil·laritat d’adolescents en peregrinació puntual engreixen les vies de la localitat a mesura que s’aproximen a l’Institut de Secundària. Sols o en petits grups, a peu, amb bicicleta o patinet, constitueixen una barreja d’acne i hormones tancada en cossos cada cop menys petits. Una serp humana que es nodreix amb un exèrcit de tímids, dolentots, progres, chonis, indepes, esportistes, rapers, porretes, friquis i d’altres incapaços encara de definir-se.

Jo vaig ser una gota més d’aigua en aquell riu, des dels dotze fins als divuit anys. Acovardit pels grans al principi i exigint respecte als petits en la darrera etapa. Un viatge iniciàtic,  on vaig riure al costat dels meus companys, plorar els primers desamors i, sobre tot, descobrir noves realitats. Per exemple, quant variava el paisatge urbà des dels blocs d’habitatges del meu modestíssim barri fins a l’opulència de les mansions de carrers com ara Batlles, o Capitans de Mar, molt properes a l’institut. Veient aquelles cases, tant diferents al meu piset, sovint em preguntava com devia ser la gent que hi vivia allà. També si aquelles persones Seguir leyendo